Amistat

L’amistat es un concepte personalíssim. De fet, cada ànima la viu de forma tant personal  que fins i tot la pots confondre o inventar-te-la depenent del grau d’il·lusió que porti el teu ADN emocional. Es senzill, direm amistat de la relació entre dos individus que comparteixen quelcom en comú, que connecten oi? I això les enriqueix, establint un vincle emocional que pot esdevenir en suport, consol, complicitat, alegria, motivació per exemple.

Ara be, es poc freqüent (per no dir anecdòtic) que això es doni en la mateixa proporció o de forma recíproca ja que les expectatives solen ser diferents. Sí, sí...expectatives, això que mai hauríem de tenir i sempre treuen el cap rere les decepcions. De fet, quantes vegades hem escoltat dir “què els deu haver passat...? si eren amics de l’ànima!

Doncs això,... que l’amistat s’alimenta més de generositat que no pas de “moneda de canvi”.

Variats adjectius qualificatius poden acompanyar l’amistat quan parlem d’ella: amistats perilloses, amistats interessades, amistats enganyoses, amistats apassionades, amistats indecents, amistats intranscendents, amistats captivadores, amistats enriquidores...i segurament totes elles, en un moment o altre, han semblat autèntiques si més no per algun dels implicats.

A voltes l’amistat sorgeix de la química immediata, d’altres ocasions d’una elaborada convivència però podem aplicar allò de: es més difícil mantenir-se que no pas arribar!, i així ho constata la vida. Les que es mantenen deuen ser les de veres tinguin la forma que tinguin i l’adjectiu que les acompanyi. Aquelles que llegeixen la mirada, i saben quan han de ser-hi o marxar. Aquelles que tenen un paper en la història de la nostre vida que no voldríem canviar.

Se’m acut, de quina mena es la nostre? No sabria dir-ho, els ulls de la lectura son tant abstractes com el concepte en si.

Adéu Siau als obradors artesans.

Des de ben xica la Garrotxa m'ha semblat xucladora. Te una mena de boscatge que et porta més enllà, com si tingues vida pròpia, una mica màgica. Els colors càlids de la tardor i els verds profunds i colpidors de l'hivern juntament amb la boira i la humitat estimulen l'olfacte i aguditzen la vista..., mai he pensat que ja no calia tornar-hi...; Records de tota mena serveixen d'excusa per retrobar-la. Una raó fantàstica ha estat anar-hi a buscar embotit boníssim per acompanyar de pa amb tomata en acabar l'estiu: llonganissa, fuet, bull blanc, botifarra del perol, baiona! ... uhmmm, no cal dir que com si d'un ritual es tractés. Els que vivim a ciutat recuperar flaires i sabors de debò es una festa, la ciutat posa tot a l'abast però es un tot globalitzat?

"Can Dorca" es un un obrador que fa embotit fa més de 80 anys, abastint bona par de la Vall de Bianya, a no rés d'Olot. Me'l van fer conèixer uns bons amics, i des d'ençà, si més no un cop l'any es un plaer visitar-los. L'avia, els pares, i ara en Josep Maria es al cap davant d'un obrador tradicional que veu cada dia més a prop la seva fi. La industrialització del sector i la creació de potents cooperatives marquen la pauta que deixa enrere el mètode i prioritza la quantitat a la qualitat. No pesa ser expert perquè l'aprenent no existeix...existeix una estructura piramidal que vetllarà perquè els costos d'inversió siguin sufragats amb escreix pel producte final, un producte "correcte" que no pretén aixecar passions sinó beneficis.

Artesans de bones viandes que han fet de l'ofici la seva vida, avui demanen als pijapins i que-macos que no oblidem on són.

Mentida

En ocasions aquesta esdevé l’antídot de la veritat. Te tant de pes la veritat..., que fa imprescindible quelcom que la qüestioni. Més enllà de la ciència i del que aquesta demostra inqüestionable, m’aventuro a dir que cap veritat es absoluta i per tant, cap mentida tampoc. Vull dir que son conceptes totalment susceptibles d’aplicar-los-hi la teoria de la relativitat doncs més enllà d’una actitud premeditada per obtenir un objectiu vehiculat per una mentida “en l’estricte sentit del mot”, trobem connotacions múltiples com les mentides piadoses per no ferir sense necessitat el proïsme, la mentida pal·liativa per compensar a voltes la cruesa de la realitat, la mentida faulista que construeix un hàbitat menys hostil on instal·lar-se i viure, la mentida evitadora com estratègia per eludir aquelles coses que temem, i un fotimer que podríem anar destriant, segur que tantes com actituds possibles davant la realitat que més tard o més d’hora ens fa tocar de peus a terra (diuen...). Posem tant èmfasi en esbrinar la veritat que necessariament tot allò que se’n aparta o te un caire discutible sembla enganyosament fals sent molt possiblement tant sols una variant de la certesa. La complexitat de l’esser humà ens fa besties complexes amb actituds, gests i comportaments no comprensibles als ulls de lectures frívoles. I si la cerca de veritat es un pur acte de xafarderia, de control i de domini?