Adéu Siau als obradors artesans.

Des de ben xica la Garrotxa m'ha semblat xucladora. Te una mena de boscatge que et porta més enllà, com si tingues vida pròpia, una mica màgica. Els colors càlids de la tardor i els verds profunds i colpidors de l'hivern juntament amb la boira i la humitat estimulen l'olfacte i aguditzen la vista..., mai he pensat que ja no calia tornar-hi...; Records de tota mena serveixen d'excusa per retrobar-la. Una raó fantàstica ha estat anar-hi a buscar embotit boníssim per acompanyar de pa amb tomata en acabar l'estiu: llonganissa, fuet, bull blanc, botifarra del perol, baiona! ... uhmmm, no cal dir que com si d'un ritual es tractés. Els que vivim a ciutat recuperar flaires i sabors de debò es una festa, la ciutat posa tot a l'abast però es un tot globalitzat?

"Can Dorca" es un un obrador que fa embotit fa més de 80 anys, abastint bona par de la Vall de Bianya, a no rés d'Olot. Me'l van fer conèixer uns bons amics, i des d'ençà, si més no un cop l'any es un plaer visitar-los. L'avia, els pares, i ara en Josep Maria es al cap davant d'un obrador tradicional que veu cada dia més a prop la seva fi. La industrialització del sector i la creació de potents cooperatives marquen la pauta que deixa enrere el mètode i prioritza la quantitat a la qualitat. No pesa ser expert perquè l'aprenent no existeix...existeix una estructura piramidal que vetllarà perquè els costos d'inversió siguin sufragats amb escreix pel producte final, un producte "correcte" que no pretén aixecar passions sinó beneficis.

Artesans de bones viandes que han fet de l'ofici la seva vida, avui demanen als pijapins i que-macos que no oblidem on són.