Mentida

En ocasions aquesta esdevé l’antídot de la veritat. Te tant de pes la veritat..., que fa imprescindible quelcom que la qüestioni. Més enllà de la ciència i del que aquesta demostra inqüestionable, m’aventuro a dir que cap veritat es absoluta i per tant, cap mentida tampoc. Vull dir que son conceptes totalment susceptibles d’aplicar-los-hi la teoria de la relativitat doncs més enllà d’una actitud premeditada per obtenir un objectiu vehiculat per una mentida “en l’estricte sentit del mot”, trobem connotacions múltiples com les mentides piadoses per no ferir sense necessitat el proïsme, la mentida pal·liativa per compensar a voltes la cruesa de la realitat, la mentida faulista que construeix un hàbitat menys hostil on instal·lar-se i viure, la mentida evitadora com estratègia per eludir aquelles coses que temem, i un fotimer que podríem anar destriant, segur que tantes com actituds possibles davant la realitat que més tard o més d’hora ens fa tocar de peus a terra (diuen...). Posem tant èmfasi en esbrinar la veritat que necessariament tot allò que se’n aparta o te un caire discutible sembla enganyosament fals sent molt possiblement tant sols una variant de la certesa. La complexitat de l’esser humà ens fa besties complexes amb actituds, gests i comportaments no comprensibles als ulls de lectures frívoles. I si la cerca de veritat es un pur acte de xafarderia, de control i de domini?